Pàgines

dilluns, 15 de setembre del 2014



CANT DE JOIA
Poesia de Schiller
Traducció de Joan Maragall

RECITAT PER A LA IX SIMFONIA DE BEETHOVEN

Joia, que ets dels déus guspira
generada dalt del cel:
vent de foc el pit respira
sota els plecs del teu sant vel.
Si ajuntar-se els cors demanen
que un mal vent va separant,
tots els homes s'agermanen
on tes ales van tocant.

Si fortuna generosa
ens ha dat un bon company,
o companya graciosa,
cantarem amb més afany.
Sols si un cor hem fet ben nostre
forta veu podrem lluî;
pro més d'un, girant el rostre,
fugirà plorant d'aquí.
Joia tots voldríem heure
bo i seguint son pas florit,
i de joia tot s'abeura
de natura en l'ample pit.
Joia és bes i primavera,
joia bons amics ens féu;
goig fou dat al cuc en terra,
goig a l'àngel prop de Déu.

Goig! Els astres canten glòria;
van pel cel rient triomfants.
Goig! Correm rient, germans:
hèroes som cantant victòria.

Abraceu-vos, homes, ara!
Un gran bes inflama els cels:
germans, sobre els bells estels
hi ha l'Amor immens d'un Pare.
Humilia't, o món!, ara.
Criador de terra i cels!
dins la llum de mils estels,
dins la llum cerquem-te encara!

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Feliç


Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
HÖLDERLIN


Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.

(Estances. Llibre segon) Carles Riba

Carles Riba (Barcelona, 1893-1959). Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. La seva producció lírica compta, entre d'altres, amb el Primer llibre d'Estances (1919), el Segon llibre d'Estances (1930), Tres suites (1937), Elegies de Bierville (1943), Salvatge cor i Esbós de tres oratoris (1953). Exerceix de catedràtic de grec i és membre de l'Institut d'Estudis Catalans i vicepresident de la primera Institució de les Lletres Catalanes, de l'època de la República. S'exilia el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. A l'exili francès, i també a Barcelona d'ençà del seu retorn el 1943, tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arriba a ser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevé el mestre de les noves generacions. De la seva tasca com a traductor cal esmentar l'Odissea d'Homer i, també, obres d'Èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sòfocles, entre d'altres.

Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

LA PUNTAIRE


AUTOR: J.M. Bello / Lluís Badosa

És la terra més galana
que en el món hí ha,
Catalunya, de la plana
fins a l'Empordà.

Un paradís em semblen sons conreus,
des de l'Ebre als Pirineus.

Un día, els angels del cel
es van voler alegrar,
i fent rotllo, una sardana
varen puntejar.

I al veure'ls, va dir Nostre Senyor:
“eixa és la dansa del bell amor”.

I buscan una terra noble
on poder-la fer ballar,
en el cor del nostre poble
per sempre la va deixar,

l el ressó d'aqesta sardana
li farà saber a tothom
que la terra catalana
és la millor que hi ha al món.

Au doncs, fills de Catalunya,
doneu-vos les mans
i ben units, com a germans,
tant en temps de pau com en la guerra,
des del mar fins a la serra
enlairem els nostres cants.

I si algú, com l’estranger francés
va voler ahir,
les nostres llars vol invadir,
els rebrem ardits en só de guerra,
i sabrà que aquesta terra
defensem fins a morir!

dimarts, 22 de setembre del 2009

ESTADIS



Com tota flor es panseix i tota joventut
parteix, floreix tot estadi en la vida;
floreix tota saviesa i també tota virtut,
al seu moment, desapareix quan sent la crida.

Cal disposar-se per a la mort,
per al comiat i nou començament,
i amb coratge fer el cor fort
per adreçar-se a d’altres nous enllaços.
En cada inici s’amaga una magia potent
que ens protegeix, i de viure ens fa capaços.

Espai darrera espai hem de travessar;
cap, com a llar hem de considerar;
l’esperit del món no ens vol encadenar,
ens vol fer passar estadis, ens vol elevar.
Si a un cercle de la vida ens vinculem,
l’ús familiar ens mena a l’abatiment,
només qui és disposat a partir al moment
es guardarà de rovellar-se veritablement.

Tal vegada fins en l’hora de la mort,
vers d’altres espais novells caminarem,
la vida ens cridarà i hi acudirem.
Així sia, cor, pren comiat i torna’t fort.

Hermann Hesse

dijous, 19 de febrer del 2009

CATALÀ SENSE LÍMITS


Aquí deixo al vostre judici el que he après estudiant català a Rússia.
“Quines llengües parles?” – una pregunta bastant comuna de la gent que acabo de conèixer. No és cap secret: anglès, francès, castellà i català. Sempre la segueix una altra: “Perdó, quina era l’última?” Al meu país generalment es desconeix l’existència de la llengua catalana.
Estudio català des de fa quatre anys i quan vaig començar la carrera no sabia ben bé explicar als meus compatriotes (als que no són filòlegs) per què serveix estudiar una llengua “tan rara” però ja em defenso millor. Aquí de vegades costa fer arribar a la gent que no és cap dialecte de l’espanyol sinó una llengua normal com una altra qualsevol. He descobert que m’hi poden ajudar els exemples: mira, el rus i l’ucraïnès són llengües diferents, encara que se semblin molt, són històricament properes i abans compartien l’estat. La mateixa cosa són les relacions lingüístics entre l’espanyol i el portuguès o l’espanyol i el català.
Algunes persones afirmen que no n’hi ha cap necessitat, d’estudiar català: però a Catalunya, la gent entén castellà? – I tant que sí. Doncs a tu, per què t’és important estudiar català si saps parlar castellà? Cal reconèixer que tenen certa lògica (que no és que tinguin raó), la lògica de l’esforç mínim. Cal confessar que aquí les llengües minoritàries/minoritzades no tenen cap estatus oficial i sent parlants de la llengua que sempre ha estat dominant, lamentablement no ens esforcem gaire per aprendre alguna altra que es parla a l’estat rus.
El curiós per a mi és que no sols a Rússia sinó a Catalunya també el fet d’estudiar català per part d’una persona de fora es percep com una cosa molt rara i sorprenent. “Per què estudies català?” – em pregunten gairebé tots els catalans quan s’adonen que parlo la seva llengua. L’estudio perquè primer del tot, simplement m’interessa com a filòloga. Com que les llengües romàniques (castellà, francès) són la meva especialitat, per què no estudiar català també? Ho faig perquè crec que la llengua ajuda a descobrir la riquesa de la cultura i és la clau per conèixer la gent i el país. No és prou bon argument per estudiar-la?
Si em pregunteu si és difícil us diré que la preocupació d’alguns estudiants de fora és la dificultat pràctica. Ja m’he acostumat que el meu aspecte d’estrangera em condemna al castellà com la llengua de comunicació per defecte a Catalunya. Penses: com volen els catalans que els immigrants o els estudiants de fora n’aprenguin, de la seva llengua? Si mai ens la parlen! Bé, també m’he acostumat a demanar que em parlin en català. Tampoc em puc queixar ja que la gent que conec sempre m’ha ajudat a practicar!
L’última vegada que vaig ser a Catalunya em van preguntar si pensava que el català té bona salut. Trobo la qüestió bastant complicada tot i que vaig respondre que sí. De fora i comparant amb la situació de les llengües minoritzades a Rússia sembla que es fan moltes coses per fomentar els coneixements i l’ús de català (l'educació, els periòdics, la televisió, els cursos i programes, les associacions per la llengua etc.). Després passa que ho mires més al fons i tens l’oportunitat de comprovar l’existència de problemes com el prestigi social, el baix nivell dels coneixements lingüístics, la descriminació del català en alguns àmbits, la barreja de la tria de llengua amb la política... Tot i això, sóc més aviat optimista mirant el futur del català. La llengua catalana ha sobreviscut èpoques molt dures al llarg de la seva existència i ara no és la pitjor. Mentre hi hagi persones que parlen i que defensen la seva llengua, la llengua seguirà viva. Tot depèn de nosaltres, és clar. És estrany, però dic “de nosaltres” perquè també em sento responsable d’alguna manera del futur d’aquesta llengua.
Per a mi estudiar català és i sempre ha sigut un plaer. Són moltes, les coses interessants i curioses que té aquesta llengua (com totes les llengües, de fet). Per exemple, em fascina que el català tingui tanta diversitat dialectal. El fet d’estudiar-lo m’ha donat moltes oportunitats, sobretot, la de conèixer la gent: moltes persones meravelloses que mai no arribaria a conèixer si no optés un dia per estudiar aquesta llengua “tan rara”.

Lídia Bogatyreva
Estudiant de català a Rússia (Universitat de Moscou M. V. Lomonóssov, lectorat de català a càrrec de Ferran Güell)

diumenge, 1 de febrer del 2009

La Moixera


Aquesta fotografia il·lustraria qualsevol text d'Els tres Al·lucinats de Joan Puig i Ferreter quan els amics van cap al mas del Joan Antoni o el final fatídic tombant per les muntanyes...

"Quan el sol daurà els turons més alts, ja havien deixat a l'esquerra la fondalada remorosa d'aigües, i enfilaven un caminet boscós que els portaria a serpejar per l'emmurallat de la serralada."

"Vilaret sentí que el cos fregava les branques d'uns matolls a mig aire de l'espadat. Després un soroll sord, tou, com si hagués caigut damunt d'un llit d'herbes."

La fotografia està presa d'aquí estant:

"Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt del poble de ... , arraulit a la falda d'una muntanya esventada. Un moment encara, un sol vermell enrogí les teulades, que en arribar el capvespre s'aplanaven cada dia una mica més i cruixien consiroses, feixugues de xacres i d'anys."

dimecres, 25 de juny del 2008

REUS



Reus té més caires dels que a primer cop d'ull sembla. Ciutat industrial i comercial, no solament es nodreix de les riqueses del Camp de Tarragona, sinó que ella és també una creadora de riquesa.

Poble de botiguers i de mercaders, dirà el visitant que s'aturi als luxosos carrers centrals, brillants d'aparadors, o als porxos de la Plaça del Prim, al Cafè de París, gran part del dia remorosos de transaccions, com el pati d'una borsa rural. Aneu, però, a Reus cap a a final de setembre, conduïu les vostres passes vers els barris forans i tindreu la sensació de trobar-vos en una vila pagesa. Tot és tràfic de carros plens de portadores. El raïm negre o daurat guaita per sota els bossals voltats d'abelles, abans de caure pesadament damunt l'empostissat dels cups olorosos o dins la boca vinosa de les premses. Tot són bàscules que pesen verema. Aquesta s'amuntega flonja, sucosa, enmig de les entrades. Els trepitjadors aplanen els munts amb els peus i és una visió tota rural -la mateixa que ofereixen cinquanta pobles de la rodalia- la dansa d'aquelles cames piloses, vermelles, on s'agrumolla el suc del raïm i la pellofa, enmig del baf dolç on zumzegen les abelles que ha portat el carro.

Aquesta olor rural munta fins al cor de Reus. Travessen la Plaça del Prim carros que regalimen un suc untós. Els grinyols de les premses pugen als despatxos dels notaris i advocats. La bafarada de les veremes penetra a les botigues de modes, plenes de finors i de delicadeses, ofega l'olor del cafè torrat i d'altres colonials de les grans drogueries. Tot Reus fa olor de most com una vileta del Priorat o del Penedès.

Tot i així, Reus no és pas una vila pagesa. Si resseguiu la ciutat lentament, atentament, no trigareu a descobrir la seva fesomia complexa. Li trobareu diverses fesomies. Els carrers centrals, del campanar fins a l'església de Sant Pere, passant pel de Pedró, de Monterols -dic els noms antics perquè conserven una flaire que els moderns no tenen- i les places del Prim, del Mercadal i els ravals de Santa Anna i Jesús, presenten la fesomia d'un fort empori comercial. En poques ciutats de Catalunya, amb excepció de Barcelona, trobaríem tanta esplendor de botigues. I no hi ha cap dubte que és aquest centre botiguer i mercader proveïdor de la majoria de pobles del Camp, el que ha donat a Reus la més acusada i brillant de les seves fesomies. Cal ajuntar-hi els famosos porxos de la Plaça del Prim, que constitueixen la Borsa dels productes del país.

Entorn d'aquest barri comercial i botiguer, immediatament, se n'hi arremora un altre de menestral, o del que en podríem dir el petit comerç, representat pels carrers de les Galanes, de les Galeres, de Jesús i de tants altres, estrets i trafegosos. La majoria desemboquen a la plaça del Mercadal. Hi ha fusters, llauners, estorers, espardenyers, xocolaters, tots els oficis i totes les botigues; aquestes, però, de segon ordre. Aquests barris, igual que el del gran comerç i el de les grans botigues, són centrats, encerclats, diríem, pels ravals. Vora d'aquests hi ha els grans magatzems de fruits, i cap enfora, tot a l'entorn, constituint la perifèria de la ciutat, comença la població obrera i pagesa, una mica barrejades.

J. Puig i Ferreter (1882-1956)

dimarts, 24 de juny del 2008

CANT ESPIRITUAL



Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Per això estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre ... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué: "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavors, la vida, què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l'aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què acluca'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla a mi ...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!


Joan Maragall

dilluns, 23 de juny del 2008

PARAULES D'AMOR



Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d'amor...

Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor…

Joan Manuel Serrat

diumenge, 22 de juny del 2008

Mare de Déu del Món



Mare de Déu del Món,
que la vida ens doni
una mica, una mica de tot.
Que ens faci millors
i ens netegi el cor,
Mare de Déu del Món.

Mare de Déu del Món,
que el cel sigui blau
i ens doni, ens doni consol.
Que en el nostre cor,
sobrevisqui l’amor,
Mare de Déu del Món.

Mare de Déu del Món,
que se’n vagi del cap
el que ens treu felicitat.
T’ho demano ara i sempre
i en cada moment,
Mare de Déu del Món.

I jo portaré
una estampeta arran del cor.
Arran, arran, arran del cor,
i una espelmeta també.

Marina Rossell

dissabte, 21 de juny del 2008

LA CASA QUE VULL



La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.


Que al temps de l'estiu
niui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.


Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.


Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

Joan Salvat Papasseit

divendres, 20 de juny del 2008

VERDAGUER



Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
mes ai, mes ai ! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veure més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me'n desterra
que em fa sofrir!
estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!

Mossèn Cinto Verdaguer

dijous, 19 de juny del 2008

LA GINESTA



La ginesta altra vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per donar-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.

Joan Maragall

dimecres, 18 de juny del 2008

FRASES INFILTRADES



En aquest text hi ha quatre frases infiltrades. Troba-les.

DIETA MEDITERRÀNIA: LA DIETA “ DE CASA”

Per als experts en nutrició, la dieta mediterrània - rica en verdura i fruita, peix, llegums, pa, i pastes- és la més saludable que hi ha. Els entesos en nutrició recomanen que es mengi verdura suficient. A més està comprovat que ajuda a prevenir els infarts i les malalties digestives, entre altres.

Els entesos en nutrició, a més de recomanar fruita i verdura fresques, que són riques en vitamines i fibres, han denunciat els cada vegada més alts índexs de colesterol entre la població juvenil i infantil dels països occidentals a causa d’unes dietes excessivament riques en proteïnes i greixos. Hi ha qui diu que el menjar ràpid no és perjudicial, perquè allò que necessita qualsevol dieta és varietat. A tot això, cal afegir-hi l’augment de les malalties intestinals, com el còlon irritat o el càncer de còlon, una conseqüència del baix consum de fibra vegetal. Els habitants dels països mediterranis tenen la sort beneficiar-se, des de fa milers d’anys, de l’acció saludable de l’oli d’oliva. L’oli d’oliva, segons estudis científics, protegeix l’organisme humà contra el colesterol i disminueix el risc de patir infart de miocardi. A més, l’oli d’oliva verge, no el refinat, té substàncies que fan disminuir el risc de patir uns certs tipus de càncer, com el de mama, el de còlon o el de pulmó. Al mateix temps, defensa contra l’envelliment prematur de les cèl·lules. Cal dir també que el consum de laxants guanya adeptes cada dia.

L’anomenada “cultura de l’hamburguesa”, procedent, en part, de l’altra banda de l’Atlàntic, és la responsable del desplaçament de la dieta mediterrània, i, en conseqüència, que es consumeixi menys pa, patates, verdura, fruita i llegums a l’Estat espanyol. També cal tenir en compte, per al bon funcionament de l’organisme humà, la manera com es menja, és a dir, el ritual en l’hora de dinar. Amb tot, darrerament, i des de diferents àmbits, ha començat a sonar la veu d’alarma perquè la dieta mediterrània continuï formant part de la nostra cultura mil·lenària.


dimarts, 17 de juny del 2008

NEXES


UN PLET ___________ EL SOL


Una vegada, observant l’alcalde _______ Andratx (poble encarat _______ ponent ________ Palma _______ Mallorca) ________, ________ anar _______ el matí _______ Ciutat, li venia el sol _______ cara _________ __________, ________ tornar-se’n _______ la tarda, igualment li tocava ________ cara, va sospitar _______ allò podia ser una mala passada _______ el sol feia ________ els d’Andratx; ________ així pensava __________, trobant-se ________ un veí __________ Sóller (població situada ________ el nord de Mallorca), va voler sortir de dubtes ______ li va dir:
- Escolta, voldria ________ em diguessis on et toca el sol ________ vas _______Ciutat.
- _________ el clatell –li contestà l’altre.
- ________ ________ tornes?
- Igualment.
- Ah, si? Ja veuràs __________ l’arreglaré jo, el sol!
Se n’anà _________ trobar un advocat _______ li explicà el cas, _________ li feu entendre ________ la gent ________ Andratx no estaven disposats ________ ser burlats ________ aquella manera; _________ s’ho estudiés bé _________ _________ posés un plet ________ el sol.
L’advocat cobrà la consulta, _________ l’alcalde _________ Andratx se’n va anar ________ ______ el poble, on els exposà la qüestió, _________ tothom va acceptar _________ va trobar _________ conformitat _________ hagués posat el plet.
Quan l’advocat es va cansar ________ fer-los treure diners ________ ___________ _________ hi anaven ________ preguntar, els digué un dia:
- Ja quasi us puc dir ________ el sol s’espanta; _________ vaja; ________ tot guanyat __________ tot perdut... Hauríeu _________ arribar a un acord.
- El que vostè proposi estarà _________ ben fet.
- M’ha dit el sol __________ transigirà _________ els ________ Andratx, _______ lloc _______ venir __________ Ciutat _______ el matí ________ tornar-ne ________ la tarda, feu ________ manera _________ venir _______ la tarda ________ marxar l’endemà _________ el matí.
- Està bé; la qüestió és ________ no ens vingui el sol ________ cara.
- Així ho ha promès, _______ està conforme __________ feu la prova.
Marxà l’home tot content __________ ________ Andratx _________ convocà una reunió ________ el poble _______ els exposà la proposició feta ________ el sol _________ el seu advocat.
Hi hagué plena conformitat _________ transigir, ________ quedaren __________ farien la prova el dia següent.
En efecte: va marxar l’alcalde ____________ mitja tarda, _________ , admirablement, com havia ________ ser, li tocà el sol _________ el clatell tot el camí.
- Això va _________ primera! –va dir l’alcalde-. La qüestió és _________ demà ________ el matí faci el mateix.
________ prou, prou... Igualment va ser _________ el dia següent, _________ què pogué fer tot el viatge sense les molèsties __________ la burla ________ el sol. Els ________ Andratx, que ja esperaven el seu alcalde, __________ el van veure arribar _______ ________ el sol li queia ________ l’esquena, es felicitaren _________ la solució admirable trobada _________ el plet ________ havien sostingut _________ el sol.

dilluns, 16 de juny del 2008

POSA-HI ORDRE


El lleó i la guineu

Però quan li va tocar el torn a la guineu, aquesta es va quedar un bon tros lluny i des d'allà estant li preguntava com estava i s'interessava per la seva malaltia.

- I com és, guineu, que tu no t'acostes? Tots els altres animals entren a la cova i s'asseuen al costat del meu jaç.

Veient que no hi havia manera que la guineu se li acostés, el lleó li va preguntar:

Es va ajeure al seu jaç i va escampar la notícia de la seva malaltia i que tots els animals l'havien d'anar a veure. I així se'ls podia menjar sense moure's de la seva cova, i sense necessitat d'empaitar-los corrent com un desesperat.

- Oh, senyor rei! és que veig molt bé les petjades de tots els animals que han entrat a la vostra cova, però en canvi no en veig cap dels que n'hagin sortit.

Conten que una vegada un lleó es va cansar de tant anar de cacera amunt i avall i va tenir la pensada de fer veure que estava malalt, perquè totes les bèsties l'anessin a visitar ja que era el rei dels animals.

diumenge, 15 de juny del 2008

COSES DE L'IDIOMA


Vaja un embolic, jo t'ho dic,
coses de l'idioma.
Un senyor petit i eixerit
de Santa Coloma
vol anar a Madrid decidit,
s'ha de viatjar;
però el pobre home fa temps
que ha perdut el costum de parlar en castellà.

Si vol dir que el cotxe li fa figa,
ha de dir “que el coche le hace higo".
I si li fa un pet com una aglà,
"hace un pedo como una bellota,
señor, eso rai ".
Com que l'home és un somiatruites,
senyors meus, és un "sueñatortillas ".
Ell es pensa que és bufar i fer ampolles,
i se'n diu: "soplar y hacer botellas,
señor, eso rai".

Tornada:
Vaja un embolic, jo t'ho dic,
coses de l'idioma ...

Talment n’hi ha per llogar-hi cadires,
vull dir que "hay para alquilar sillas".
El pobre home treu foc pels queixals,
i és que “saca fuego por las muelas,
señor, eso rai “.
S'ho rumia i pensa: ull viu!
que en castellà se'n diu: "¡ojo vivo!"
i per fi se'n va a escampar la boira,
vull dir que se'n va a "esparcir la niebla,
señor, eso rai".

Tornada

I com veieu, no hi ha res en català
que no es pugui traduir al castellà. Olé !

Lletra i música: La Trinca

dissabte, 14 de juny del 2008

L'HIVERN


L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

Miquel Martí i Pol

divendres, 13 de juny del 2008

LA CANDELERA



Si la Candelera plora, l’hivern ja és fora; si la Candelera riu, l’hivern és viu

dijous, 12 de juny del 2008

Josep Pla, Guia de Catalunya





Catalunya és un país de coses petites, de curtes distàncies; tot hi és a la mesura de l’home i precisament per això tot hi té un pes terrenal molt acusat. Dins aquesta terra, dins els límits escassos de la seva geografia, la personalitat de les coses, dels éssers humans que hi habiten, agafa una característica, un perfil, una cristal·lització decisiva. Si geogràficament el nostre país és un dels més diversos d’Europa, en el sentit que dintre distàncies curtíssimes s’hi produeixen els contrastos més abruptes, més subratllats, que us pugueu imaginar, tot hi sembla tenir, dins aquesta diversitat, una personalitat radiant i plena, gairebé explosiva.

Josep Pla
Guia de Catalunya


dimecres, 11 de juny del 2008

BESTIARI



Aquí tens alguns poemes referits a les bèsties. Però les paraules s’han enganxat i no les podem llegir bé.
Escriu-les tal com han d’anar i posa-hi a sota el nom de l’animal protagonista.


Tenselcappetit
perquèladistància
telhaempetitit.

Pere Quart

BÈSTIA_________________________


¿Lesfuetadesthanratllatlapell
opotserlombradelareixa?

Pere Quart

BÈSTIA__________________________

Pertotesfiquen
gratenipiquen
daquíidallà
quanelsesmiquen
mollesdepa...

M. Antònia Salvà

BÈSTIA_____________________________

Aimoscasinovigiles!
Aimosquitnobadistant!
Caureualateranyina
inoensortireupasmai.

Núria Albó

BÈSTIA______________________________

Peldesertcorrelabrama
quenoetsapstreureelpijama.

Pere Quart

BÈSTIA_______________________________

dimarts, 10 de juny del 2008

GROUXO MARX



Nascut com Julius Henry Marx a Nova York, fill de Minnie Schoenberg, immigrant alemanya i de Simon Marrix (Sam Marx) d'origen francès.
En Marx començà al món del espectacle als 15 anys com a cantant solista. Després començà a actuar amb llurs germans al vodevil, primer en trios o quartets musicals i finalment en revistes. L'obra "Cocoanuts", interpretada de 1925 a 1928, els donà llur oportunitat a Broadway. Arran d'aquest èxit, signaren també un acord amb la Paramount, amb la que feren diveres pel·lícules.
Després de sortir de la Paramount, començaren a treballar amb la Metro Goldwyn Mayer, d'on sortíren pel·lícules com "Una nit a l'òpera" i "Un dia a les carreres". Als anys 50, cadascun dels germans contirunaren treballant independentment en ràdio, televisió i cinema; i va ser Groucho qui més èxit obtingué, gràcies a la seva faceta com a escriptor i sobretot gràcies al seu famosíssim programa televisiu "Aposti la seva vida".

En Groucho Marx fou incinerat, les seves cendres es guarden al Eden Memorial Park (Los Angeles County, California USA) i és fals l'epitafi "Perdoneu que no m'aixequi" que popularment es creu que és a la seva tomba. De fet només cal observar la foto de la seva tomba per desmitificar aquest rumor.

dilluns, 9 de juny del 2008

EMBARBUSSAMENTS



1. A mi sí que re m'hi fa que faci sol.
2. Duc pa sec al sac, m'assec on sóc i el suco amb suc.
3. Peret, treu-te el pot del pit, que put.
4. Diu qui, diu jo, diu si, diu tu, diu qui, diu jo, diu no, diu Ah!
5. Una gallina xica, pica, camatorta i ballarica va tenir sis polls xics, pics, camatorts i ballarics. Si la gallina no hagués sigut xica, pica, camatorta i ballarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, camatorts i ballarics.
6. Eren sis, tenien set, el càntir era buit era nou i encara es deu.
7. Tinc tanta sang que a les cinc tinc son.
8. Quan m'ajupia, codonys collia.
Quan m'aixecava, codonys agafava.
9. De genollons, collia, collia.
De genollons, collia, codonys .
10. A Rubí cotó collir, a Rubó collir cotó.
11. A pi xic escala no cal, a pi alt escala cal; si cal du-li.
12. Barcelona és bona si la bossa sona.
Però tant si sona com si no sona, Barcelona és bona.
13. De ploure, prou que plou, però pel que plou, plou poc.
14. Teta tonta, tanta tinta tota t’unta.
15. Què fas aquí Fèlix? Pelo pèsols. Pèsols peles, Fèlix?
16. Duc com puc un ruc a un duc rus mut.
17. Tinc pa sec al sac, m'assec on sóc, i el suco en suc.
18. El Pinxo va dir al Panxo: vols que et punxi amb un punxó?
El Panxo va dir al Pinxo: punxa’m però a la panxa no.
19. Per la carretera passa un carro tot carregat de rocs.
20. En cap cap cap que Déu en deu deu.
21. En cap cap cap tot el que cap al teu cap.
22. La boteta de vi vi té.
Té tap?
Tap té.
Té tap i tapó?
Tap i tapó té.
23. Si qui deu deu, diu que deu deu, diu el que deu i deu el que diu.
24. Que te creus que te crec?
25. Tinc una gana, una son i una set, que no menjo, ni dormo, ni bec;
si menjava , dormia i bevia, la gana, la son i la set em passarien,
26. Un rus que és ros, té un ris i està al ras sense fer res.
27. Una ovella, serella, merella, llanuda, llanada cap i coronada tenia sis corderets serells, merells, llanuts, llanats, cap i coronats. Si la ovella no haguera sigut serella, merella, llanuda, llanada cap i coronada, els seus corderets no haurien sigut serells, merells, llanuts, llanats, cap i coronats.
28. Collint lladons a la lladonera.
29. En un pot no hi pot haver-hi hagut vi bo del fort sense un embut
30. La perdiu diu a la guatlla:
- Què fas guatlla?
- I tu, perdiu? - la guatlla li diu.
31. En Pere Peret pintor, premiat per Portugal,
pinta pots i potinguetes per posar pebre picant.
32. Les oques s'esmolen els becs a les soques.
33. Vaig al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc.
34. Qui roba una arrova de roba no roba l’arrova sinó que roba la roba.
35. Un plat blanc, pla, ple de pebre negre està.
36. Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat.
Si el penjat es despenja, es menjarà els setze fetges dels jutges que l’han jutjat.

diumenge, 8 de juny del 2008

LES FIGURES DEL PESSEBRE


El temps sant és arribat
i amb el fred, la neu i el gebre,
les figures del pessebre,
una a una, ja han tornat.
La dona que renta, la vella que fila
i el brau caçador que sempre vigila.
La noia que porta la gerra i el pa
i aquell pescador que al riu va a pescar.
El vell que la terra remou amb catxassa
i el que es beu el vi de la carabassa.
El del feix de llenya i aquell pastoret
que va amb la catxutxa perquè té molt fred.
La jove mestressa que duu la gallina,
la del cistell d’ous i el sac de farina.
Aquells que sonant van fent son camí;
el del flabiol i el del tamborí.
Del sac de gemecs el qui sempre plora
i el de la simbomba que ronca a tothora.
També els tres pastors que fan el sopar
i couen les sopes i llesquen el pa.
Figures eternes de vida senzilla
que eixiu de la llum que enmig del cel brilla.
Vosaltres al món porteu resplendor.
Oh, fràgils figures de Nostre Senyor!

Joan Llongueres

dissabte, 7 de juny del 2008

FI DE TARDOR



Sóc la tardor, com un núvol em fonc,
enrere veig, encara plens de fulles,
arbres, avui sols rígides despulles,
i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,
garfint l'espai amb branques desvalgudes.
Ja el dia es pon amb llangorós calfred,
el pàl·lid cel té llunyanies mudes,
la serra mostra una blavor de fred.

Joan Vinyoli 




divendres, 6 de juny del 2008

ÀNIMES I CASTANYES



ÀNIMES I CASTANYES

La tardor és un temps de transició entre l'estiu i l'hivern. És un temps caracteritzat pel canvi en els hàbits i els ritmes de la vida quotidiana.
La festa de Tots Sants determina l'inici del cicle de la terra: després de l'abundor i les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura. Però també és el moment de la sembra, promesa del ressorgiment de la vida amb el retorn del bon temps.
Comença el cicle anual de la foscor i el fred; les nits seran més llargues i els dies més curts; la climatologia farà més dura la vida...
Encara que en la nostra societat actual la vida a la ciutat s'allunya i desconnecta dels cicles naturals, la tardor segueix mantenint aquest caire de canvi i d'inici d'un nou cicle: recomencen les activitats culturals i socials, comença el curs escolar, canvia la programació dels mitjans de comunicació... Molta gent retorna, en definitiva, als seus hàbits quotidians després del període "excepcional" de l'estiu.

LA FESTA DELS MORTS

Des de temps remots, diferents cultures i civilitzacions, allunyades en la geografia i en el temps, han celebrat, els primers dies del mes que nosaltres anomenem novembre, una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. Les raons d'aquesta coincidència són inherents a la mateixa dinàmica de la majoria de festes del calendari tradicional: el seguiment del cicle natural, el curs vital de la natura i els períodes estacionals de fred/calor, llum/foscor, etc.
Tots Sants, la festa dels morts, ens arriba en un moment clau de l'any, un moment en què la mateixa natura sembla morir. Ha passat el temps de l'abundor, de les collites de l'estiu i de la verema... Les fulles de molts arbres cauen i la terra sembla esmorteïda. És el temps de la sembra; els camps, però, restaran erms fins que amb la primavera retorni la vida. Comença el temps fred i les nits són més llargues. Tot plegat, la idea de la mort es fa present en un període concret que, dels celtes als egipcis, dels romans fins a nosaltres mateixos, ha estat celebrat com el temps dels difunts.
Malgrat la seva cristianització, la festa de Tots Sants ha conservat en el seu costumari tota una sèrie d'elements que corresponen a creences anteriors al cristianisme.

CREENCES

Era creença comuna que la nit de Tots Sants les ànimes dels avantpassats retornaven a les cases i els llocs on havien viscut. Fins i tot es precisava l'hora: a partir de les dues de la tarda de la diada de Tots Sants fins a l'endemà a la mateixa hora.
Aquesta idea del retorn dels avantpassats no anava sempre lligada als temors que inspira la mort i els esperits en la nostra cultura i que es veu reflectida en l'existència d'una literatura o un cinema de terror basats en la idea del retorn dels difunts.
Sense afirmar que no existís aquest caràcter terrible, cal apuntar que, en les antigues cultures, els difunts, i especialment els avantpassats, eren considerats com a protectors de la casa, com una mena de petites divinitats familiars en qui confiar. I si en tot cas hi havia alguns moments de l'any en què els esperits podrien ser perillosos, hi havia els corresponents rituals per conjurar-los.
Aquesta idea dels morts-protectors es conserva encara en moltes de les tradicions que han arribat fins a nosaltres. Tradicions com la de posar aquella nit un plat més a taula, o deixar un lloc buit per als familiars difunts; o bé, obrir les portes perquè passin les ànimes, o mirar de no moure massa coses pels racons, convençuts que eren els llocs de la casa on es quedaven les animetes.
Hi ha força costums relacionats amb el foc i les ànimes: posar un llum a la porta de la casa per guiar-les, encendre el foc de la llar perquè s'escalfin, encendre espelmes o llums d'oli -a les habitacions o a la cuina- en record dels difunts...
Es creu que les ànimes que són al purgatori retornen a les cases i si troben bona acollida de part dels seus familiars, van directes al cel, i si no, han de continuar penant.
Hem pogut constatar la pervivència a l'actualitat d'alguns d'aquests costums, sempre a nivell familiar. El que sembla haver desaparegut és el costum d'encendre fogueres col·lectives als pobles de muntanya, fogueres que servien també per fer la castanyada.
Altres creences afecten directament als infants. Així, en fer la castanyada, es deia als nens que no es mengessin totes les castanyes perquè si no en deixaven a la nit alguna per a les ànimes, aquestes anirien a la nit a estirar-los pels peus mentre dormissin. Els nens, és clar, preferien deixar-ne alguna als peus del llit , que l'endemà trobaven canviada per un panellet. En algunes poblacions, els infants posaven una castanya en cada graó de l'escala de la casa o pels racons i d'altres resaven un parenostre en menjar-se-les perquè, a la nit, els morts no se'ls enduguessin.

LA CASTANYADA


Un dels costums més característics de la diada de Tots Sants és la castanyada. La castanya és un dels productes per excel·lència de la tardor. Fins fa uns anys, la castanyera era un personatge típic que es podia trobar pels carrers dels nostres pobles des dels volts de Tots Sants fins ben a prop de Nadal. Les castanyes es venien torrades, ben calentes i embolicades en paper. Per mesurar la quantitat de castanyes que hom volia adquirir s'utilitzaven torretes de fang.
A l'actualitat, si bé no hi ha castanyeres, a l'època de Tots Sants es poden trobar parades de castanyes torrades en diversos punts de la ciutat, moltes d'elles portades per gent jove, sobretot estudiants, que troben en aquesta activitat la possibilitat d'obtenir uns beneficis econòmics durant uns dies.
A la majoria dels pobles de la comarca del Baix Camp, la gent feia la castanyada a casa seva o al cafè. Menjaven castanyes torrades, procedents dels pobles de les muntanyes de Prades (Prades, Capafonts, Vilanova de Prades...), tot bevent, per acompanyar-les, garnatxa o mistela de casa.
A diversos pobles, el dia de Tots Sants, els cafès posaven plats de castanyes i porrons de vi a les taules i la gent feia la castanyada col·lectivament. En algunes ocasions, aquestes castanyes eren procedents d'una capta que s'havia organitzat anteriorment per les cases del poble.
Els costums de captar llenya i sobretot castanyes són característics, com és lògic, dels pobles on es produeixen; perquè, en aquests pobles, la majoria de les cases tenien castanyes pròpies.

Font: CARRUTXA

dijous, 5 de juny del 2008

MEMÒRIA

ANIVERSARI

Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memoria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres,
l’altre, caliu d’inquietud.

Gabriel Ferrater

dimecres, 4 de juny del 2008

CONCENTRACIÓ



El text que et presentem a continuació requereix una concentració absoluta. Això ve donat per una dificultat: l'ordre establert de les paraules en la frase ha estat alterat.
Només podràs llegir el text dues vegades, a una velocitat normal, sense parar-te ni tornar enrere. Però si et concentres en la lectura seràs capaç de contestar, en un tant per cent elevat, les preguntes que segueixen al text.

Dia un migdia al, la posterior a plataforma d'un autobús de línia la vaig 5 un veure amb noi coll un llarg massa que i un portava envoltat barret un per trenat galó. Interpel.là el de sobte pretenent que seu veí els peus li trepitjava vegada que expressament cada baixaven viatgers pujaven o. Abandonà ràpidament la a l’altra banda se sobre un discussió per llançar quedat lliure seient que havia.

El vaig tornar veure a davant algunes hores més tard Lazare conversant animadament amb l'estació de Saint deia de fer-se un amic que li botó el superior de seu pujar una mica l'abric.

Raymond QUENAU; Exercicis d'estil

1. L'anècdota es produeix...
a) a la tarda
b) al migdia
c) de bon matí

2. El protagonista és un...
a) jove que va pentinat amb una trena
b) jove que no porta barret
c) jove que té un coll llarg

3. El jove...
a) es dirigeix a un senyor per trepitjar-lo.
b) es queixa que contínuament pugen viatgers.
c) li retreu a un senyor que el trepitja contínuament.

4. Qui aconsegueix ocupar un seient és
a) el jove.
b) el veí que el trepitja
c) un viatger que acaba de pujar.

5. Quina frase és certa?
a) L'autobús finalitza el seu recorregut a Saint Lazare.
b) El jove és vist més tard a Saint Lazare.
c) Un altre personatge de l'autobús és Saint Lazare.

dimarts, 3 de juny del 2008

ATENCIÓ


TEST

Instruccions: Aquest exercici s’ha de realitzar en tres minuts.


1. Llegeix-ho tot abans de fer res.
2. Escriu el nom, no el cognom, a l’angle superior dret del full.
3. Subratlla la paraula “nom” de la frase anterior.
4. Compta la quantitat de paraules utilitzades per donar les instruccions.
5. Anota aquí el resultat o suma total d’aquestes paraules.
6. Fes la teva signatura.
7. Contesta Sí o NO. Tens bona comprensió lectora?
8. Al final del full dibuixa cinc cercles.
9. Posa una creu en cada cercle.
10. Dibuixa un rectangle.
11. Dibuixa un quadrat.
12. Gira el full i multiplica 3 x 33.
13. Escriu el teu cognom al costat del teu nom.
14. Escriu el contrari de la paraula “molt”.
15. Gira el full i, sota de la multiplicació anterior, suma 452 + 1328.
16. Posa aquí el resultat:
17. Si creus que has entès totes les instruccions, escriu SÍ.
18. Contesta. Quantes preguntes té aquest test?
19. Ara que ja has llegit amb atenció les preguntes, contesta només la 1, la 2 i la 19.
20. S’ha acabat, creus que saps llegir comprensivament.

dilluns, 2 de juny del 2008

COMPRENSIÓ LECTORA O SIMPLE LOCALITZACIÓ DE DADES



LECTURA

Un brosqui va tarruscar les gaixigolles i una mucrolla va mascre filosturrosament. No ho van xilligar calligament, però sí que ho van saferretar de plort en plort. Quan el brosqui va manixar les gaixigolles, la mucrolla va mordre piscanament. A l’antirell, els miquins van desgiplar-ho tot. Estaven llanipant el brosqui. Nardós, la mucrolla, estava gastardint faixpament els miquins, acrotllant-se l’estumellot. L’estumellot va fraslir-se.

Preguntes

1. Què va tarruscar el brosqui?

2. Com va mascre la mucrolla?

3. Com ho van saferretar?

4. On van desgiplar-ho tot els miquins?

5. Qui llanipava el brosqui?

6. Va fraslir-se l’estumellot?