Pàgines

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Feliç


Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
HÖLDERLIN


Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.

(Estances. Llibre segon) Carles Riba

Carles Riba (Barcelona, 1893-1959). Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. La seva producció lírica compta, entre d'altres, amb el Primer llibre d'Estances (1919), el Segon llibre d'Estances (1930), Tres suites (1937), Elegies de Bierville (1943), Salvatge cor i Esbós de tres oratoris (1953). Exerceix de catedràtic de grec i és membre de l'Institut d'Estudis Catalans i vicepresident de la primera Institució de les Lletres Catalanes, de l'època de la República. S'exilia el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. A l'exili francès, i també a Barcelona d'ençà del seu retorn el 1943, tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arriba a ser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevé el mestre de les noves generacions. De la seva tasca com a traductor cal esmentar l'Odissea d'Homer i, també, obres d'Èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sòfocles, entre d'altres.

Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

LA PUNTAIRE


AUTOR: J.M. Bello / Lluís Badosa

És la terra més galana
que en el món hí ha,
Catalunya, de la plana
fins a l'Empordà.

Un paradís em semblen sons conreus,
des de l'Ebre als Pirineus.

Un día, els angels del cel
es van voler alegrar,
i fent rotllo, una sardana
varen puntejar.

I al veure'ls, va dir Nostre Senyor:
“eixa és la dansa del bell amor”.

I buscan una terra noble
on poder-la fer ballar,
en el cor del nostre poble
per sempre la va deixar,

l el ressó d'aqesta sardana
li farà saber a tothom
que la terra catalana
és la millor que hi ha al món.

Au doncs, fills de Catalunya,
doneu-vos les mans
i ben units, com a germans,
tant en temps de pau com en la guerra,
des del mar fins a la serra
enlairem els nostres cants.

I si algú, com l’estranger francés
va voler ahir,
les nostres llars vol invadir,
els rebrem ardits en só de guerra,
i sabrà que aquesta terra
defensem fins a morir!