Pàgines

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Feliç


Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
HÖLDERLIN


Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.

(Estances. Llibre segon) Carles Riba

Carles Riba (Barcelona, 1893-1959). Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. La seva producció lírica compta, entre d'altres, amb el Primer llibre d'Estances (1919), el Segon llibre d'Estances (1930), Tres suites (1937), Elegies de Bierville (1943), Salvatge cor i Esbós de tres oratoris (1953). Exerceix de catedràtic de grec i és membre de l'Institut d'Estudis Catalans i vicepresident de la primera Institució de les Lletres Catalanes, de l'època de la República. S'exilia el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. A l'exili francès, i també a Barcelona d'ençà del seu retorn el 1943, tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arriba a ser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevé el mestre de les noves generacions. De la seva tasca com a traductor cal esmentar l'Odissea d'Homer i, també, obres d'Èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sòfocles, entre d'altres.

Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

LA PUNTAIRE


AUTOR: J.M. Bello / Lluís Badosa

És la terra més galana
que en el món hí ha,
Catalunya, de la plana
fins a l'Empordà.

Un paradís em semblen sons conreus,
des de l'Ebre als Pirineus.

Un día, els angels del cel
es van voler alegrar,
i fent rotllo, una sardana
varen puntejar.

I al veure'ls, va dir Nostre Senyor:
“eixa és la dansa del bell amor”.

I buscan una terra noble
on poder-la fer ballar,
en el cor del nostre poble
per sempre la va deixar,

l el ressó d'aqesta sardana
li farà saber a tothom
que la terra catalana
és la millor que hi ha al món.

Au doncs, fills de Catalunya,
doneu-vos les mans
i ben units, com a germans,
tant en temps de pau com en la guerra,
des del mar fins a la serra
enlairem els nostres cants.

I si algú, com l’estranger francés
va voler ahir,
les nostres llars vol invadir,
els rebrem ardits en só de guerra,
i sabrà que aquesta terra
defensem fins a morir!

dimarts, 22 de setembre del 2009

ESTADIS



Com tota flor es panseix i tota joventut
parteix, floreix tot estadi en la vida;
floreix tota saviesa i també tota virtut,
al seu moment, desapareix quan sent la crida.

Cal disposar-se per a la mort,
per al comiat i nou començament,
i amb coratge fer el cor fort
per adreçar-se a d’altres nous enllaços.
En cada inici s’amaga una magia potent
que ens protegeix, i de viure ens fa capaços.

Espai darrera espai hem de travessar;
cap, com a llar hem de considerar;
l’esperit del món no ens vol encadenar,
ens vol fer passar estadis, ens vol elevar.
Si a un cercle de la vida ens vinculem,
l’ús familiar ens mena a l’abatiment,
només qui és disposat a partir al moment
es guardarà de rovellar-se veritablement.

Tal vegada fins en l’hora de la mort,
vers d’altres espais novells caminarem,
la vida ens cridarà i hi acudirem.
Així sia, cor, pren comiat i torna’t fort.

Hermann Hesse

dijous, 19 de febrer del 2009

CATALÀ SENSE LÍMITS


Aquí deixo al vostre judici el que he après estudiant català a Rússia.
“Quines llengües parles?” – una pregunta bastant comuna de la gent que acabo de conèixer. No és cap secret: anglès, francès, castellà i català. Sempre la segueix una altra: “Perdó, quina era l’última?” Al meu país generalment es desconeix l’existència de la llengua catalana.
Estudio català des de fa quatre anys i quan vaig començar la carrera no sabia ben bé explicar als meus compatriotes (als que no són filòlegs) per què serveix estudiar una llengua “tan rara” però ja em defenso millor. Aquí de vegades costa fer arribar a la gent que no és cap dialecte de l’espanyol sinó una llengua normal com una altra qualsevol. He descobert que m’hi poden ajudar els exemples: mira, el rus i l’ucraïnès són llengües diferents, encara que se semblin molt, són històricament properes i abans compartien l’estat. La mateixa cosa són les relacions lingüístics entre l’espanyol i el portuguès o l’espanyol i el català.
Algunes persones afirmen que no n’hi ha cap necessitat, d’estudiar català: però a Catalunya, la gent entén castellà? – I tant que sí. Doncs a tu, per què t’és important estudiar català si saps parlar castellà? Cal reconèixer que tenen certa lògica (que no és que tinguin raó), la lògica de l’esforç mínim. Cal confessar que aquí les llengües minoritàries/minoritzades no tenen cap estatus oficial i sent parlants de la llengua que sempre ha estat dominant, lamentablement no ens esforcem gaire per aprendre alguna altra que es parla a l’estat rus.
El curiós per a mi és que no sols a Rússia sinó a Catalunya també el fet d’estudiar català per part d’una persona de fora es percep com una cosa molt rara i sorprenent. “Per què estudies català?” – em pregunten gairebé tots els catalans quan s’adonen que parlo la seva llengua. L’estudio perquè primer del tot, simplement m’interessa com a filòloga. Com que les llengües romàniques (castellà, francès) són la meva especialitat, per què no estudiar català també? Ho faig perquè crec que la llengua ajuda a descobrir la riquesa de la cultura i és la clau per conèixer la gent i el país. No és prou bon argument per estudiar-la?
Si em pregunteu si és difícil us diré que la preocupació d’alguns estudiants de fora és la dificultat pràctica. Ja m’he acostumat que el meu aspecte d’estrangera em condemna al castellà com la llengua de comunicació per defecte a Catalunya. Penses: com volen els catalans que els immigrants o els estudiants de fora n’aprenguin, de la seva llengua? Si mai ens la parlen! Bé, també m’he acostumat a demanar que em parlin en català. Tampoc em puc queixar ja que la gent que conec sempre m’ha ajudat a practicar!
L’última vegada que vaig ser a Catalunya em van preguntar si pensava que el català té bona salut. Trobo la qüestió bastant complicada tot i que vaig respondre que sí. De fora i comparant amb la situació de les llengües minoritzades a Rússia sembla que es fan moltes coses per fomentar els coneixements i l’ús de català (l'educació, els periòdics, la televisió, els cursos i programes, les associacions per la llengua etc.). Després passa que ho mires més al fons i tens l’oportunitat de comprovar l’existència de problemes com el prestigi social, el baix nivell dels coneixements lingüístics, la descriminació del català en alguns àmbits, la barreja de la tria de llengua amb la política... Tot i això, sóc més aviat optimista mirant el futur del català. La llengua catalana ha sobreviscut èpoques molt dures al llarg de la seva existència i ara no és la pitjor. Mentre hi hagi persones que parlen i que defensen la seva llengua, la llengua seguirà viva. Tot depèn de nosaltres, és clar. És estrany, però dic “de nosaltres” perquè també em sento responsable d’alguna manera del futur d’aquesta llengua.
Per a mi estudiar català és i sempre ha sigut un plaer. Són moltes, les coses interessants i curioses que té aquesta llengua (com totes les llengües, de fet). Per exemple, em fascina que el català tingui tanta diversitat dialectal. El fet d’estudiar-lo m’ha donat moltes oportunitats, sobretot, la de conèixer la gent: moltes persones meravelloses que mai no arribaria a conèixer si no optés un dia per estudiar aquesta llengua “tan rara”.

Lídia Bogatyreva
Estudiant de català a Rússia (Universitat de Moscou M. V. Lomonóssov, lectorat de català a càrrec de Ferran Güell)

diumenge, 1 de febrer del 2009

La Moixera


Aquesta fotografia il·lustraria qualsevol text d'Els tres Al·lucinats de Joan Puig i Ferreter quan els amics van cap al mas del Joan Antoni o el final fatídic tombant per les muntanyes...

"Quan el sol daurà els turons més alts, ja havien deixat a l'esquerra la fondalada remorosa d'aigües, i enfilaven un caminet boscós que els portaria a serpejar per l'emmurallat de la serralada."

"Vilaret sentí que el cos fregava les branques d'uns matolls a mig aire de l'espadat. Després un soroll sord, tou, com si hagués caigut damunt d'un llit d'herbes."

La fotografia està presa d'aquí estant:

"Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt del poble de ... , arraulit a la falda d'una muntanya esventada. Un moment encara, un sol vermell enrogí les teulades, que en arribar el capvespre s'aplanaven cada dia una mica més i cruixien consiroses, feixugues de xacres i d'anys."